Massa sovint sentim només les veus dels desanimats, els angoixats, els que ja no esperen res de bo del món de l’ensenyament i l’educació... molesta la impressió que aquestes veus deixen en les ments dels altres...i si els nens i nenes ho senten? I si se n’adonen? Sempre diem que són més llestos del que ens sembla...segurament se n’adonen!!!

Els mestres tenim infinits motius per il·lusionar-nos en la nostra feina, però decididament som nosaltres mateixos els que els hem de reconèixer i sabem que tenim l’obligació de lluitar per mantenir-los.

  • És millor per els nens i nenes conèixer i compartir amb els companys i companyes. Tenir un equip de mestres que es respectin i treballin conjuntament, que superin les seves diferències, que sàpiguen dialogar.

Les agrupacions humanes haurien de tenir dimensions capaces de ser assumides per la majoria dels humans, que afavorissin les relacions personals i les experiències col·lectives. L’escola agrupa a nens i adults amb la intenció de que existeixi una comunicació fluïda i propera, hauria doncs de tenir unes dimensions humanes, que ens permetessin relacionar-nos, confrontar idees, lluitar junts, acostar posicions, compartir experiències, tant entre els mestres com amb els alumnes. Hauria de ser possible conèixer tots els nens i nenes que conviuen amb nosaltres, poder-los cridar pel seu nom, saber les seves aficions i il·lusions, poder descobrir les seves preocupacions, les seves dificultats... Només es pot apreciar, estimar, a qui coneixem.
Les grans concentracions escolars, la massificació de les nostres aules, els horaris estrictes, els aprenentatges compartimentats, la lluita per aconseguir la millor hora...ens dificulten aquest treball.

L’administració ens hauria d’ajudar a aconseguir aquest espai humà però...els mestres sabem lluitar pel que veiem clar i tenim prou imaginació, ma esquerra i força per aconseguir el que desitgem, encara que les condicions ens siguin adverses.

  • És millor per els nens i nenes agrupar-se per interessos i no només per edats, en cap altra situació de la vida de les persones ens agrupem d’aquesta manera.

En la mesura del possible, els alumnes haurien de poder agrupar-se com en la resta de situacions de la vida s’agrupen les persones, per interessos comuns o afinitats. L’edat no ha de ser el motiu bàsic d’agrupament. Moltes vegades la interrelació que es crea entre alumnes diversos afavoreix en gran manera l’aprenentatge i sobretot obre a la tolerància, la comprensió i la col·laboració.
Posar en comú, compartir el que se sap, discrepar, actuar amb la perspectiva de comprendre millor el món, suposa reconèixer el valor de l’experiència humana.

Segurament no és fàcil trencar amb la tradició escolar de tants i tants anys,però...qui ha dit que als mestres ens agraden només les empreses fàcils? Els que estimem la nostra professió sabem que sovint hem de ser pioners i trencar estructures anteriors amb la intenció d’aconseguir el que creiem millor.

 

  • És millor per els nens i nenes que coneguin el món on viuen, aprenguin a interpretar-lo, reflexionin i prenguin decisions que els permetin guiar la seva pròpia vida.

.
El món que troba el nen d’ara, és un món ple d’estímuls, ple d’informacions, ple de recursos... , on hem de decidir constantment cap on volem anar si no volem deixar que altres persones o el mateix entorn impersonal, actiu, frenètic, ens porti sense la nostra intervenció voluntària. És un món ple de camins oberts, on cal decisió per trobar el propi.
Estem en un món que requereix reflexió, seguretat, decisió i procediments ràpids d’adaptació a noves situacions, en el que cal saber una mica de tot per aprofundir més en el que ens interessa, ens emociona, ens agrada o necessitem.

Els mestres sabem que en aquest món canviant, obert, divers, complex, hem de formar als infants en la reflexió, la investigació, l’autoaprenentatge, l’esforç, la pràctica de treball en equip i la interdisciplinarietat com a base de la comprensió d’una realitat complexa...i si ens cansem de tant en tant en aquesta tasca difícil no vol dir que renunciem a lluitar, només hem parat per prendre aire i seguir amb més força.

  • És millor per els nens i nenes que els adults creguin en les seves possibilitats i respectin les seves aportacions. Que vegin la diversitat com un fet positiu i enriquidor.

Els nens i les nenes, des que neixen aprenen investigant, és la forma natural d’aprendre. L’escola és sovint la responsable de que aquest procés s’estronqui. Potser se’ls permet fins acabar l’etapa d’infantil però en arribar a primària ens espantem i fem que estiguin ben asseguts, que escoltin al mestre, que escriguin, que facin exercicis i tot això en ordre i si és possible tots al mateix temps.

Però ja ho sabem els mestres que la nostra tasca és potenciar aquesta aptitud innata dels nens i les nenes per la investigació i que al mateix temps hem d’ajudar que aquest procés sigui més conscient, més ric, més sistemàtic, més objectiu...que els hem de facilitar materials que els ajudin a plantejar-se preguntes, que donin sentit a les seves observacions, que els permetin crear imatges mentals, que els ajudin en posteriors raonaments...que els hem d’acostar a l’entorn per descobrir en ell el món més proper...que els hem d’ajudar a construir models que expliquin processos complexes...que els hem d’acompanyar en les observacions sistemàtiques i ajudar-los a anotar-les convenientment, a extreure’n conclusions...a aprendre dels errors.

En realitat sabem que la nostra manera d’aprendre no és tant diferent de la seva i que, si el nostre entorn creu en nosaltres, som capaços de molt...

...de tant i tant i tant, que fins i tot potser podem tornar-nos a il·lusionar per la nostra tasca, potser podem fer més humanes les nostres relacions amb els companys i els alumnes, potser podem lluitar contra les estructures immobilistes que ens impedeixen avançar, potser podem creure que tots, nosaltres i els nens i les nenes, tenim moltes aportacions a fer al món i que ens neguem a ser precisament la veu de la decadència i la desesperança.

 

Carme Alemany
Mestra de primària
Escola El Roure Gros de Sta. Eulàlia de Riuprimer